La soledad de las marionetas: Delirio pedagógico (epistolar) sobre las tiranías del nombre

El text recupera el llenguatge epistolar i, amb aquest, possibilita a l’autora fer entrar el sentiment, la narració i l’experiència al voltant d’una problemàtica cognoscitiva de difícil solució: pot la paraula apropiar-se de la realitat? Quins són els efectes de l’anomenar, en general i de l’anomenar discapacitat, en particular? A través de testimonis diversos de l’autora, sobre la seva experiència com a usuària d’una fundació de cecs a Barcelona, ​​a més d’altres vinculats estretament amb experiències institucionals entorn de la seva visió, l’autora deixa entrar el seu altre paper de professora en la comesa de fer reflexionar sobre aquestes experiències. Novament aquí, s’empra un artefacte tercer de la pròpia experiència per poder objectivar-la i significaria. Tant a la carta com en els testimonis que la componen, queda clara la relació entre la manera de nomenar, el plantejament dels problemes d’intervenció i els efectes que recauen sobre la vida de les persones. Especialment, quan el nom que s’atribueix és el de “discapacitat”, en una societat altament burocratitzada en el govern de sí mateixa.