Daniel López-Gómez: “Per deixar de precaritzar les cures i patologitzar la vellesa, cal repensar el concepte de llar”.

Entrevista realitzada per Joan Antoni Guerrero i originalment publicada al Blog de l’IN3 el 08/02/2021.

Daniel López és un dels investigadors del grup de recerca CareNet de l’Internet Interdisciplinary Institute de la UOC, que explora els canvis en les formes de suport i de cura en una societat en què la tecnologia té un paper cada cop més important. El grup també analitza aquesta qüestió des de la perspectiva de les crisis, els desastres i les emergències, com la pandèmia de la COVID-19. López, que ha centrat les seves recerques en la vellesa i el paper que tenen les innovacions tecnològiques i socials en la configuració de la cura i la definició mateixa de la vellesa, analitza en aquesta entrevista els reptes assistencials que la pandèmia planteja.

E: Considera que la pandèmia ha posat sobre la taula que el model assistencial definit per les grans residències ha quedat esgotat?

D: La pandèmia ha fet que alguns dels problemes estructurals que ja es coneixien de les residències (la precarietat de les persones que hi treballen, per exemple) esclatessin de la pitjor manera. El fet que la resposta davant la pandèmia hagi arribat tard i hagi estat insuficient ens indica quin lloc ocupaven les residències en l’escala de prioritats en les polítiques públiques. Fa molt temps que des dels col·lectius de persones grans i des dels professionals i acadèmics de la geriatria i la gerontologia s’insisteix que cal anar cap a un model diferent de l’actual. Per exemple, des de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia s’està impulsant un debat obert sobre el model d’atenció de llarga durada, i també des de la societat civil, com per exemple la plataforma ciutadana «Volem llars per viure».

Quin és el problema del model actual, segons vostè?

Les residències es continuen pensant com a institucions totals, desconnectades de l’espai públic i dissenyades fonamentalment per maximitzar l’eficiència en la provisió dels serveis assistencials. Malgrat que és el lloc on viuen moltes persones grans, no es conceben com a llars. Per això, la gent hi va, o la hi porten, quan no té cap altra sortida, normalment quan manquen els recursos i l’espai a casa seva i habitualment perquè els familiars, amics o veïns ja no poden gestionar la situació. La pandèmia ha estat una prova d’estrès que ens ha ensenyat totes aquestes mancances, i no solament a les residències.

Penseu, doncs, que la pandèmia comporta un punt d’inflexió?

Ara sembla que és urgent canviar el model i, a causa de la pandèmia, sembla que els partits polítics i la societat civil sí que ho comencen a veure com una prioritat. Jo diria que ja ho era i que ho continua essent. Però fer-ho ara també té alguns riscos importants.

Quins riscos hi veu?

Podem caure molt fàcilment en l’error de pensar que el problema de les residències és la COVID-19. Com si fos la mateixa cosa. Canviar el model no es redueix a fer les residències més segures. Si fem això, no resolem el problema estructural. Si medicalitzem les residències, si aprofundim en el model hospitalari per fer els espais més segurs en relació amb la COVID-19, podem millorar la dotació de recursos, la coordinació socioassistencial, però potser medicalitzarem i institucionalitzarem encara més la vellesa. És a dir, agreugem una part important dels problemes estructurals que ja hi havia. Cap persona no vol viure la vellesa institucionalitzada en un búnquer. Per això penso que és un error posar el focus només en les residències i a estendre el model hospitalari. Cal un altre model.

Quina és la seva proposta, doncs?

La pandèmia ens ha ensenyat que cal repensar el concepte de llar per construir un model assistencial que deixi de patologitzar la vellesa i precaritzar les cures de llarga durada. Envellir a la pròpia llar pot significar moltes coses diferents i, per tant, cal explorar nous models arquitectònics i urbanístics. Hem de deixar de pensar acríticament en l’envelliment a la pròpia llar com la millor de les solucions. El concepte de llar predominant genera problemes en la vellesa que no podem obviar (violències, aïllament). Cal, per tant, assegurar el dret a l’habitatge en la vellesa, explorar i fer sostenibles maneres diferents d’envellir a casa i, molt especialment, lluitar contra l’explotació i la precarització del treball de cures a les llars i a les residències. És important desinstitucionalitzar la dependència, però cal dotar-la dels recursos necessaris perquè la cura de la gent gran no recaigui en les famílies, i deixar de naturalitzar la feminització del treball de cures.

Per aconseguir-ho, què ens fa falta?

Això requereix models d’habitatge i de serveis diferents, però també qüestionar el model familista i la precarització i feminització dels treballs de cura. Certament, necessitem espais com les residències, on les persones puguin disposar d’atenció contínua i d’una coordinació social i assistencial professional, interdisciplinària i intensa. Però aquests espais han de ser espais per viure, on les persones es puguin sentir com a casa seva. També espais de treball dignes i segurs per a les persones que hi treballen. Fer aquest canvi requereix canvis profunds en molts àmbits.

En quins, per exemple?

Arquitectònic, models d’atenció, formatius i de cultures professionals. Com ha passat en altres països, les residències s’han de desinstitucionalitzar, i això no és possible si no assumim que les cures en la vellesa han de ser al centre de la política pública. Hauria de ser una responsabilitat pública de primer ordre i un dret per a qualsevol persona, de la mateixa manera que ho és la salut. Deixar-ho com a quelcom privat que les famílies han de resoldre per si mateixes, o per mitjà de la contractació de serveis privats, hem vist que reforça la situació d’explotació envers les dones cuidadores, i en situacions d’emergències i desastres, com hem vist, té efectes devastadors.

El camí el marquen els països nòrdics, amb els models d’envelliment a casa?

Quan ens ensenyen els models nòrdics de residències, d’atenció domiciliària o els cohabitatges sènior, ens ensenyen habitualment les coses que es veuen: l’arquitectura, el model de servei, el tipus d’atenció, les ràtios, etc. Però les polítiques públiques que fan possible això són clau i no les acostumem a tenir gaire presents. És com si no formessin part dels models. Però és per mitjà de les polítiques que les prioritats de la ciutadania es tradueixen en aquests models.

Pensa que aquí es pot importar aquest model nòrdic?

Les polítiques d’aquests països han estat molt diferents de les nostres, en primer lloc, perquè la família i l’estat són coses molt diferents en els dos casos. Els països nòrdics tenen un model basat en els drets individuals i en què la igualtat és un valor central per a la ciutadania. Visqui on visqui la gent, visqui amb qui visqui, les persones tenen dret a rebre l’atenció que necessiten, independentment que tinguin família o no, o s’hi vulguin implicar o no. En el nostre cas, malgrat tots els canvis sociodemogràfics, continuem pensant que la cura en la vellesa és un assumpte familiar i privat, i diguem-ne que la nostra relació amb l’administració no és pròpiament de confiança.

Hi ha un consens sobre els efectes de la pandèmia en les persones grans. S’ha agreujat la seva situació d’aïllament?

La pandèmia ha agreujat situacions d’aïllament i soledat no desitjada de moltes persones, no solament de les persones grans. Però, alhora, l’excepcionalitat de la situació, el fet que el confinament hagi estat generalitzat i hagi afectat tothom d’una manera o d’una altra, també ha fet que aquestes situacions s’hagin fet més visibles socialment. Això ha produït una resposta. Els serveis socials, les xarxes de suport comunitari i les xarxes familiars i d’amistat s’han mobilitzat per reduir els efectes que l’aïllament podia produir.

Quines mesures s’han pres?

Hem vist com s’han desplegat sistema de videotrucades des de les residències, els serveis d’acompanyament a les persones grans s’han reforçat, serveis com Vincles, Radars (a la ciutat de Barcelona), o la Teleasistencia, han estat clau per evitar que l’aïllament físic del confinament esdevingui aïllament social per a moltes persones. És a dir, s’han desplegat nous serveis, i altres que ja existien s’han transformat per donar resposta a la pandèmia. Això s’ha fet en condicions duríssimes i molt precàries. Si realment volem aprendre del que ha passat i preparar-nos, el que cal és avaluar què s’ha fet i desenvolupar polítiques públiques que permetin consolidar, reforçar i fer sostenibles les mesures i les xarxes de suport que han funcionat.

Què s’ha fet i què s’hauria pogut fer més bé des de la societat per ajudar les persones grans?

La resposta pública va arribar molt tard a les residències, malgrat que sabíem que eren espais molt vulnerables a la COVID-19 per les característiques de la població que hi viu. El crit en favor dels sanitaris i la importància de salvar vides anava adreçat al sistema de salut. El focus d’atenció eren les UCI i els sanitaris. Clarament, no miràvem cap a les residències. Això ens va fer adonar que la manera en què hem sectorialitzat l’atenció a les persones grans estava agreujant l’impacte de la pandèmia.

Segons la seva opinió, quin ha estat el problema?

La divisió entre atenció sanitària i social ha estat un problema, encara més si tenim en compte l’infrafinançament crònic del sector sanitari i social. En la majoria de països on han tingut problemes greus a les residències, s’ha vist que el virus simplement ha agreujat els efectes de les polítiques neoliberals precisament perquè s’ha deixat en mans dels mercats privats la gestió de la dependència. A diferència del que ha passat amb la salut pública, el nivell de contestació social per part de la ciutadania envers aquest fet ha estat molt menor. Si les cures en la vellesa, i no solament en la vellesa, tinguessin el mateix estatus que la salut, segurament la nostra resposta hauria estat diferent. Amb això no vull dir que s’hauria evitat la pèrdua de tantes vides. Seria estúpid dir una cosa així davant una situació com la que estem vivint. Però és possible que no haguéssim pensat només a «salvar vides». Penso que aquestes pèrdues s’haurien produït d’una altra manera. Almenys la manera de tractar les persones que anomenem «grans» ens hauria estalviat altres patiments, també amb costos molt importants i molt sovint invisibles, perquè, malauradament, no surten als números.

Quin país ha estat per a vostè modèlic en aquest àmbit?

Les comparatives entre països estan fent molt mal, especialment perquè sabrem qui ho ha fet bé o malament «al final». Els criteris per establir què és millor o pitjor no són comuns i les dades en la majoria de casos no són comparables. Ho hem vist amb la mortalitat. Els països no registren les coses de la mateixa manera. Aprendre del que fan altres països és clau, però fer aquest tipus de rànquings ens ajuda poc a fer les coses més bé.

Segons vostè, quins reptes cal afrontar davant l’envelliment de la població?

Cal dir que el repte de l’envelliment és un assumpte que afecta les persones de totes les edats i no és necessàriament un problema. Només ho és si ho mirem des d’un pensament economicista, en què associem vellesa amb despesa, i envelliment poblacional amb un tsunami que posa en crisi el sistema de benestar. Aquest plantejament és edatista i neoliberal, i té conseqüències devastadores. Prefereixo enfocar el repte des de l’assumpció de la interdependència, quelcom que no és exclusiu de la vellesa, i posant les polítiques al servei d’una idea de «bona vida» que inclogui la vellesa i molt especialment el que anomenem quarta edat o «gran dependència».