Entrevista a Israel Rodríguez, director de CareNet, al UOC R+I Talk

Publicat a UOC R&I Talks,19/12/2017.

Quina és la teva trajectòria acadèmica i professional?

Sóc psicòleg, especialitzat en psicologia social, tot i que en el doctorat, al llarg de la meva trajectòria, m’he anat endinsant en un camp interdisciplinari conegut com els estudis socials de ciència i tecnologia. Aquí, a Espanya, no és tan conegut, però és una disciplina reconeguda a Europa i Amèrica del Nord amb presència en departaments, en programes de doctorats, en espais de recerca diferenciats. Bona part de la meva trajectòria acadèmica ha estat endinsar-me en aquest camp, especialment en l’estudi de l’activisme tecnocientífic entorn de problemes que involucren ciència i tecnologia en la nostra societat, les quals cada cop són més presents en multitud d’aspectes de la nostra vida social. És a dir, he aprofundit en com en aquests àmbits es produeixen controvèrsies i debats públics que afecten la gent en la vida quotidiana i en què la gent, no sempre amb coneixements tècnics i científics, busca coneixement i intenta involucrar-se. La meva feina ha estat sobretot entendre aquestes formes de participació ciutadana en entorns molt dominats per debats tecnocientífics, controvèrsies ecològiques, temes de polítiques de la cura —en què també hi ha un debat sobre el paper de la tecnologia en l’atenció de la gent gran— o, per exemple, de l’àmbit dels desastres —en què enginyers, científics i tècnics són actors molt importants a l’hora de definir què ha passat en una situació de desastre o emergència. A vegades tota aquesta part deixa de banda el paper que té la ciutadania de produir coneixement, de donar sentit al que ha passat. I a mi m’interessen aquests processos per mitjà dels quals la ciutadania s’involucra en aquests debats.

Quina és l’expertesa del teu grup de recerca?

CareNet és un grup de recerca que uneix i articula diferents investigadors interessats en una qüestió general i compartida que té a veure amb la importància que tenen les cures en la societat. I, d’alguna manera, el nostre interès rau en una exploració teòrica, metodològica i pràctica de la centralitat de la cura en la nostra societat. Ens interessa la manera com creem xarxes i mecanismes de suport i d’ajuda mútua de cura, envers col·lectius en situació de vulnerabilitat però també de manera més general com a societat. És un grup que reuneix especialistes de diferents àmbits, dels estudis de discapacitat (disability studies), la teoria feminista, la psicologia social, la sociologia… En si mateix és un espai d’exploració multidisciplinària sobre aquestes qüestions, en el qual bàsicament ens preocupa el paper que la tecnologia té en la transformació de la cura en la nostra societat. Volem veure com el paper que té la tecnologia a l’hora de proveir de nous espais o noves formes de cura transforma la vivència de l’autonomia, de la independència, quins problemes són vinculats a la percepció que la tecnologia és una solució per a les problemàtiques que afrontem socialment en un context de necessitat de cura creixent, d’envelliment de la població, de manca de recursos econòmics, de poques polítiques públiques en aquesta direcció i quines problemàtiques genera aquest context. També ens interessa el vessant de la ciutadania, que s’autoorganitza i genera solucions alternatives a les que d’alguna manera són previstes a escala pública. Per exemple, el Daniel López ha dirigit un projecte sobre el primer mapa d’habitatge col·laboratiu de gent gran en l’àmbit espanyol, un fenomen molt interessant, perquè diferents grups s’organitzen per dur a terme un projecte d’envelliment comunitari alternatiu al que normalment s’ofereix, sigui ingressar en una residència sigui envellir a casa amb la família. Ens interessa aquest apoderament de la ciutadania a l’hora de pensar i dissenyar noves solucions. De la mateixa manera, ens centrem en els col·lectius de diversitat funcional, conscients que el catàleg de prestacions que ve de l’Administració pública no proveeix de les mesures que consideren necessàries per a la seva vida independent o bé proveeix d’unes mesures excessivament estandarditzades, que no permeten prou personalització. Volem saber com s’autoorganitzen i comparteixen coneixements i també dissenyen les pròpies ajudes tècniques. D’alguna manera, l’interès també té a veure amb entendre aquestes comunitats que prenen la cura com un motor d’innovació, de producció de coneixements, de redisseny de polítiques públiques, i com d’alguna manera a partir d’aquí podem redefinir la cura. Finalment, ens interessa l’exploració de la cura en àmbits com les emergències i els desastres, en els quals també es posa en funcionament des de la societat una sèrie de xarxes de suport i de reacció.

La vostra activitat necessita professionals interdisciplinaris?

És absolutament indispensable per les experteses que necessitem posar en joc, que són múltiples, perquè d’alguna manera ens interessa també una visió de la cura integrada. De fet, un dels problemes que té l’estudi de la cura és que sovint és segmentat en àmbits molt diferents, el que pertany als enginyers si parlem de dissenyar les tecnologies, el que pertany als professionals de la salut si ens referim a implantar-les, i el que és la part més social. És un problema a l’hora d’estudiar perquè és un fenomen molt transversal i que necessita una aproximació integrada. En tot cas, aquesta transversalitat ens interessa perquè metodològicament ens permet comprendre molt més àmpliament el fenomen. Tot i que nosaltres especialment donem importància a una aproximació qualitativa, no és l’única que volem posar sobre la taula i, a més, crec que CareNet té un interès molt especial a tenir experteses diferents que permetin que el coneixement que produïm arribi a diferents audiències. En el grup hi ha gent molt implicada en la seva pràctica professional en col·lectius. Cuidem molt aquest vessant de vinculació social amb les persones que tracten aquestes qüestions. També busquem formes de corecerca que ens permetin vincular amb aquests col·lectius de manera més horitzontal i contribuir col·lectivament a la producció de recerca. Sobre les audiències ens permet igualment, en l’àmbit científic, parlar a les que són científiques, atenent a les experteses que mobilitza el grup.

La vostra recerca influeix directament en polítiques públiques?

No sempre, perquè realment és tot un procés convèncer que la capacitat de la recerca pot produir canvis a un alt nivell. A vegades sí que passa que alguns dels projectes tenen aquesta ambició directa, per exemple, un projecte que tenim sobre desastres, nens i participació, en què l’objectiu és influir en les persones amb capacitat per a prendre decisions polítiques, amb la finalitat de crear un marc de protecció civil més participatiu. Allà hi ha tota una funció clara de sensibilitzar aquests actors i intentar d’alguna manera traslladar-los proves que venen de la recerca que permeten implantar una política diferent. Es tracta d’un projecte europeu que té aquesta vocació i, per tant, d’alguna manera està molt més encarat en aquesta direcció. Sovint és difícil crear aquest context en què les administracions puguin escoltar fàcilment o ràpidament: és tot un treball molt llarg i progressiu. Aquesta és una dimensió del canvi que ens interessa, però n’hi ha una altra que no necessàriament passa per la part institucional o pública, que té a veure amb aquest treball més participatiu amb col·lectius vinculats a aquestes qüestions i que té més a veure amb aquesta capacitat d’innovació que té la mateixa ciutadania i la mateixa societat, la capacitat de generar solucions, innovacions, coneixements de valors. Des d’aquest vessant també ens plantegem que la recerca és transformadora, perquè per mitjà d’aquests projectes creem aquests espais o ens afegim a dinàmiques que ja hi són per a contribuir-hi.

En què consisteix el projecte CUIDAR?

Té com a principal objectiu recollir les necessitats, les percepcions i les idees de nens i joves que han viscut situacions de desastre, o que viuen en situació de risc, i traslladar-les a professionals i persones amb capacitat de decisió política, per tal de promoure un marc de protecció civil de reacció davant de desastres que els inclogui i que sigui més permeable a aquest col·lectiu. Parteix d’una anàlisi prèvia a escala internacional feta el 2015 per les Nacions Unides, en el marc d’acords internacionals, la qual marca a escala mundial el camí que els governs han de seguir els pròxims 15 anys per a reduir el risc de desastres, una anàlisi en la qual se situa molt clarament la necessitat d’avançar cap a un marc de protecció civil més participatiu que inclogui especialment aquells col·lectius que es considera que estan en situació d’especial vulnerabilitat o situació de desastre. Uns dels col·lectius que es menciona explícitament són els de nens i joves en situació de desastre, que, per moltes raons, són uns dels més afectats. Generalment, una d’aquestes raons —i d’alguna manera la recerca prèvia ja ho va identificar— té molt a veure amb la dificultat que té aquest col·lectiu per a traslladar la seva veu i les seves necessitats. No els tenim prou en compte ni en els senyals ni en els protocols, ni en els plans d’emergència, els quals no estan pensats per a nens i joves. El projecte té com a voluntat capgirar aquesta situació i crear un context que no solament tingui en compte els drets dels infants i els joves de participar en temes que els afecten, com els desastres, sinó que també se centri a elevar els coneixements que tenen, les seves idees i propostes, per a enriquir el marc actual de protecció civil.

Com gestioneu les dades delicades d’aquests col·lectius vulnerables?

El nostre enfocament entorn dels col·lectius en situació de vulnerabilitat té sobretot a veure amb reforçar i protegir els seus drets. De fet, si estan en situació de vulnerabilitat sovint és perquè tenen els seus drets vulnerats. La recerca és alineada a fomentar els drets, no a restringir-los o afectar-los. La dimensió ètica és una preocupació per a reforçar aquests drets, però és veritat que en determinats projectes, amb situacions difícils o problemàtiques o temes especialment controvertits, ens ha passat. En el cas del CUIDAR, en què justament tens desastres, nens i un marc participatiu, hi ha una tempesta perfecta en temes de debat ètic. Aquí hem hagut de ser molt curosos a buscar un encaix en què es protegís des dels drets dels infants en les seves imatges fins a les seves idees, pensant en com podíem crear un context que fos protector d’aquests drets, però a l’hora com podíem crear un espai de participació confortable que no permetés traumatitzar les persones. Per exemple, hem treballat a Lorca amb nens que van viure el terratrèmol del 2011. Has de crear una situació en què el record personal no sigui l’objecte de la recerca, en el sentit que no fas un treball sobre els problemes psicològics o el que hagi pogut passar en l’àmbit personal entorn d’aquella qüestió, sinó que busques un coneixement compartit que tenen unes experiències que han de posar a treballar per a intentar generar propostes, solucions, idees, i has de protegir que aquella situació que crees no perjudiqui aquells infants que potser volen o no explicar determinades situacions. Sempre has de vetllar perquè aquesta sensibilitat estigui present.

Nous desastres impredictibles condicionen la vostra recerca? 

De vegades sí i és important que la condicionin, tot i que, per exemple, en el cas dels estudis de les emergències i dels desastres, sobretot el que estudies és la manera com et prepares. És a dir, assumint que la societat viu entrebancs i passen coses, gran part del treball que podem fer socialment és preparar-nos per a aquestes situacions. El qui treballa, per exemple, en la protecció civil, es pot intentar preparar o bé mitigant les conseqüències d’alguna cosa que hagi pogut passar, reduint la possibilitat de destrucció d’una determinada situació, o bé intentant tenir la capacitat de respondre ràpidament, que també és un element imprescindible, com ho és la capacitat de recuperar-se d’una determinada situació. En el cas del projecte de desastres, hem treballat en diferents escenaris, en alguns dels quals els desastres havien passat i en altres hi havia la idea de risc, i justament això et dona una informació particular sobre diferents moments que una societat viu entorn d’aquesta qüestió. I totes les informacions són enriquidores com a metodologia de treball. Penso que és interessant combinar diferents aspectes dels desastres i tenir en compte aquesta dimensió longitudinal del que vol dir un episodi així.

Heu analitzat els protocols que se segueixen actualment en cas de desastres?

Sí, no és el tema principal d’estudi, però sí que ens interessa molt la resposta social que hi ha davant d’un desastre, perquè involucra determinats professionals, com ara psicòlegs o treballadors socials, els quals també són alguns dels que intervenen en el moment immediat. Ens fixem en com organitzem això i quines conseqüències té. D’alguna manera, sí que hem après amb els anys què és bo de fer i què funciona millor. Per exemple, s’ha vist que és molt important no reduir l’acció d’actuar molt solidàriament, molt ràpidament en el moment que passa alguna cosa, quan l’atenció mediàtica és més forta. No hem d’oblidar que un procés de recuperació és llarg, complex i difícil. És important dotar la societat de mecanismes que permetin allargar aquesta tensió molt més en el temps i també diversificar-la. Perquè moltes vegades el que s’ha vist és que la reacció s’adreça als qui considerem més afectats. I el qui considerem més afectat és determinat sovint mèdicament —qui es determina que és ferit—, o bé, per exemple en cas d’inundacions, les asseguradores tenen un paper clau per a dir qui són les persones afectades i qui no. Però la idea de persona afectada, en la repercussió que té sobre una comunitat, és molt més difícil d’avaluar. I es fa poca feina en aquest tema, malgrat que és clau en persones que poden estar en situació de més vulnerabilitat. No atendre aquestes situacions, no crear mecanismes per no solament identificar-les, no treballar amb aquestes persones, no crear espais de suport mutu, de participació, en què la seva veu pugui ser tinguda en compte, genera més vulnerabilitat per a possibles situacions posteriors.

La ciutadania té possibilitat de valorar aquestes accions de suport en cas de desastres?

Molt poc. Des de Protecció Civil s’incrementen vies de retorn amb la ciutadania que els permetin saber què funciona i què no. Per exemple, hem vist tota una reacció molt diferent dels equips de serveis en l’atemptat terrorista a Barcelona l’estiu passat i com la ciutadania fa arribar el seu punt de vista de si és una bona atenció o no. Falta encara connexió entre la ciutadania i els serveis de resposta i manca igualment aquesta idea que la ciutadania molts cops autoorganitzada també té un paper important per a fer valer. Quan passen situacions, arriben els professionals i els sistemes de resposta que hi ha previstos, però també hi ha la resposta de qui és allà, i d’aquí també surten aprenentatges interessants, coneixements i pràctiques que es podrien incorporar. Es fa poc treball per a valorar aquesta feina i és un dels reptes dels serveis de Protecció Civil, perquè estar molt més oberts i atents al que es produeix socialment els pot ajudar a millorar la feina.

Ens recomanes un llibre divulgatiu del teu àmbit?

Us volia recomanar un clàssic de Kai T. Erikson, A New Species of Trouble. És un llibre de mitjan anys noranta, que constitueix una nova aproximació al camp dels desastres des de les ciències socials en dos sentits. Posa en valor tot el que les ciències socials poden aportar a un terreny que normalment s’ha identificat amb professionals que venen de l’àmbit de les enginyeries, com els sismòlegs o els que treballen en altres qüestions més tècniques d’un desastre, perquè aquest afecta una comunitat, la desborda, en molts casos la traumatitza, i, per tant, les ciències socials tenen tot un treball per fer. El llibre és també interessant perquè, a banda de posar l’interès en grans terratrèmols, tsunamis o desastres d’aquest estil, en què d’alguna manera sembla que la societat que els pateix pot fer poc, perquè són circumstàncies que superen geològicament o el que sigui la mateixa comunitat, a l’autor l’interessen especialment aquests nous tipus de problema que tenen a veure amb desastres molt relacionats amb la nostra vida quotidiana, vinculada a la ciència i la tecnologia, des del punt de vista del risc químic, els temes nuclears, els vessaments tòxics, i com aquests tipus de desastres generen efectes en les comunitats que els pateixen.