Seminari a càrrec de Sara Lafuente, Doctora en Sociologia, experta en estudis socials de la ciència i investigadora de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC.
L’Estat espanyol ha desenvolupat un dels principals mercats entorn de la reproducció assistida a nivell internacional, convertint-se en un dels principals receptors del denominat turisme reproductiu, sobretot a escala europea. Desenvolupada principalment en l’àmbit privat, aquesta bioeconomia té com un dels seus motors principals els òvuls donats: a l’Estat es fa més de la meitat del total de tractaments d’aquest tipus a Europa. D’acord a les dades de l’INE i la Societat Espanyola de Fertilitat, un 8,6% dels bebès nascuts el 2015 provenien de reproducció assistida, amb un 38% dels concebuts per fecundació in vitro (FIV) en fresc procedents d’òvuls donats. Aquest treball, basat en entrevistes amb professionals del sector i observació a les clíniques, qüestiona que la donació d’òvuls sigui una tècnica de reproducció assistida (TRA) i proposa, en el seu lloc, parlar de transferència de capacitat reproductiva (TCR). Parteix d’observar com en les clíniques reproductives l’ovodonació tendeix a presentar-se com una tècnica (la de major èxit) de cara als pacients (emfatitzant el paper tècnic i biomèdic del seu èxit) i com una forma d’ajudar o solidaritat de cara a les donants, construint un negoci que es beneficia d’una forma particular (feminitzada) d’articular el discurs de les cures i l’altruisme. Parlar de pràctiques de TCR permet posar en relleu el paper central que les donants, els òvuls i la seva capacitat reproductiva tenen en l’èxit d’aquests tractaments. Possibilita, al seu torn, preguntar-nos per, i visibilitzar, què estan assistint aquests òvuls: dones (fonamentalment d’edat més avançada), però també l’heteronormativitat i els homes en la seva cerca de paternitat genètica, les clíniques (augmentant el nombre de pacients que poden tractar) i les TRA en si (augmentant-ne les taxes d’èxit). Parlar de TCR emfatitza la part relacional que existeix en la participació de terceres parts en els processos reproductius i busca obrir la caixa negra de la donació d’òvuls per parlar, en concret, dels tipus de relacions socioeconòmiques que es donin en cada cas, de les tasques i treballs (clínics, reproductius, de cures) implicats en aquestes transferències, i de les asimetries existents en el repartiment de riscos i beneficis que se’n deriven. Aquest treball aposta per parlar de transferència de capacitat reproductiva per obrir i complexitzar mirades entorn de la participació de terceres parts en la reproducció: donació d’òvuls, però també de semen, embrions, úters i gestació per substitució.