Seminari CareNet: “Ammarantha Wass: experiència trans-chueca d’una mestra de la UPN” a càrrec de Yennifer Villa (Universitat Pedagògica Nacional)

El passat 22 de setembre de 2020 vàrem realitzar el seminari online “Ammarantha Wass: Experiència Trans-Chueca d’un Docent de la Universitat Pedagògica Nacional (UPN)”. El seminario impartit per la investigadora predoctoral Yennifer Paola Villa Rojas, qui està realitzant una estància de recerca al grup de recerca CareNet sota la tutorització d’Asun Pié Balaguer, es centrà en el seu treball de tesi doctoral sobre la vida de Rose Ammarantha Wass Suaréz, una activista colombiana i dona trans amb discapacitat visual, i la seva experiència trans-chueca.

Alteritzar el coneixement: solituds visuals i de gènere (per Yennifer Paola Villa Rojas)

Aquest resum prové de la tesi doctoral Rose Ammarantha Wass Suaréz: experiencias (auto)biográficas, vínculos deseantes y tránsitos de la indignación de una maestra trans-chueca, que es porta a terme en el marc del doctorat interinstitucional d’Educació de la Universitat Pedagògica Nacional, entre el 2017 i el 2020. A més, recull les reflexions que s’han anat avançant en l’àmbit llatinoamericà des del grup de treball (GT) de CLACSO Estudios Críticos en Discapacidad.

Escric d’entre les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del mercat de la tia bona. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me.

Virginie Despentes

Com a mestra de la Universitat Pedagògica Nacional (UPN), feminista i estudiant del doctorat interinstitucional d’Educació, estic elaborant una tesi doctoral que té com a base la vida de Rose Ammarantha Wass Suárez i les seves experiències trans-chuecas. Aquesta categoria forma part dels posicionaments polítics i pedagògics que fonamenten el procés de recerca i acull la intersecció que hi ha entre la discapacitat i el gènere, específicament quan s’hi vinculen l’experiència de la discapacitat visual i l’experiència trans. Aquesta emergència intercorpòria se situa a la frontera, és a dir, la mateixa metàfora espacial que constitueix els sentits de la interseccionalitat entra en tensió en ocupar no els punts d’interconnexió esperats d’alguna manera, sinó el que queda distant. És més obscur i indeterminat el que permet trobar-hi marques d’opressió que de vegades poden ser comunes, però que altres vegades denoten distanciaments, amb la qual cosa es visibilitza l’arrelament entre la violència de gènere i la violència capacitista. A partir d’això es pot comprendre la manera com algunes vides són abocades a la marginalització, despullades d’humanitat i pressionades perquè sucumbeixin davant la normalització com a estratègia capitalista i patriarcal que imposa el control sobre els cossos, el desig i les sexualitats.

(Imatge del mural en el que apareix representada Ammarantha Wass Suárez, activista trans-chueca colombiana.)

És així com el procés de formació es territorialitza en les narratives autobiogràfiques. Es tracta de la formació de l’experiència com a problema que es repensa des del cos i per mitjà del cos, en què, segons Arfuch:

Como toda narración parece invocar en primera instancia la temporalidad, ese arco existencial que se despliega —y también pliega— desde algún punto imaginario de comienzo y recorre, de modo contingente, las estaciones obligadas de la vida en el vaivén entre diferencia y repetición, entre lo que hace a la experiencia común y lo que distingue a cada trayectoria. (2013: 27)

D’aquí que calgui col·locar-nos i recol·locar-nos en un pensament de frontera en què té lloc l’encreuament entre la biografia i l’autobiografia, atès que es fa necessària la immersió en la vida de l’altre per construir-ne el personatge, paral·lelament al fet de poder objectivar el propi relat; dur a terme un estranyament d’un mateix per veure-hi amb els ulls de l’altre (Bakhtín, 1982, citat dins Arfuch, 2013). Aquesta perspectiva dialoga amb els plantejaments de Silva (2019), que proposa una metodologia de recerca basada en interaccions a tall de teorització dialògica. L’autora reprèn el llegat de les pràctiques quotidianes que tenen lloc entre les germanes negres i trans per fer emergir el que anomena «parlar de germana a germana» (2019: 11), entreteixint vincles entre l’ètica de l’atenció i una crítica a l’erudició de qui vol escriure sobre l’altre negant-li la veu. En aquest sentit, els pilars que sostenen les narratives també adopten elements de les escrivivències proposades per Evaristo (2007), amb la qual cosa en les experiències de Rose Ammarantha Wass Suárez hi ha resistències situades que li permeten defugir l’objectivació que els altres fan d’ella i, a més, subvertir el llenguatge de l’opressor a fi de designar el món i les seves històries d’altres maneres.

També voldria sostenir dos elements més que configuren les narratives autobiogràfiques. D’una banda, el fet d’«aprendre a escoltar» des de la saviesa tojolabal, que, segons Lenkersdorf (2008), parteix del fet de reconèixer que eduquem des d’una jerarquització de la parla i de l’acte de parlar, però que obviem el fet d’escoltar com una pràctica pròpia del llenguatge que comporta agafar distància de la insistència per explicar el món als altres, i començar a configurar accions en què el diàleg sigui possible, essent aquest el segon element, atès que dona cor a l’ésser visible i reconegut, al costat del sentiment d’acollida que implica, ja que no puc dialogar amb algú si no el conec, si no genero la proximitat que implica narrar-se, narrar i narrar-me, i si em nego com a investigadora a permetre’m la fragilitat, la sensibilitat del que he dit i escoltat.

És llavors que apareix en escena Rose Ammarantha Wass Suárez, una jove estudiant que durant el seu procés de formació com a mestra de llengües estrangeres ha posat en tensió el context universitari. Com a estudiant, s’ha vist afectada per pràctiques de violència, les quals operen sobre el seu cos marcat pel gènere i la discapacitat visual. En les seves narratives autobiogràfiques permet revelar les seves nombroses resistències situades a la frontera (Anzaldúa, 2016) que configuren trajectes de transgressió a les pedagogies de la normalització existents en els plans d’estudis i en estratègies d’higienització, heteronormativitat i homogeneïtzació. Aquesta normalització s’instaura en un currículum sexista, capacitista i patriarcal que despulla el subjecte colonitzat en el seu ésser, fet que, parafrasejant Maldonado (2007), implica la desqualificació epistèmica de dones trans-chuecas com Rose Ammarantha Wass Suárez en configurar un ésser que «no hi és». Llavors emergeix la producció de cossos liminars que no són éssers legítims per a la modernitat. D’aquesta manera, s’esborren les experiències trans-chuecas fins avui, absents tant en els estudis crítics de discapacitat com en els estudis de gènere, en el moviment feminista i en les pedagogies crítiques, orientacions que formen part dels enfocaments epistèmics que sostenen l’estudi.